ELS DICCIONARIS GENERALS MÉS EMPRATS

A continuació se us ofereix, per a cada una de les llengües més emprades en l’àmbit universitari, una relació dels principals diccionaris de llengua general.

Diccionaris de la llengua catalana

[1] Institut d’Estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana (Barcelona - Palma de Mallorca - València: Edicions 3 i 4 - Edicions 62 - Editorial Moll - Enciclopèdia Catalana -Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995)

Diccionari normatiu oficial per antonomàsia, és a dir, que té la màxima autoritat. Estableix la forma i el significat de les paraules reconegudes com a pròpies i generals de la llengua catalana.

[2] Gran diccionari de la llengua catalana (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1998)

Diccionari consistent en una suma de diccionari general i d’un vocabulari científico-tècnic extret de la Gran Enciclopèdia Catalana, per la qual cosa recull termes que no es troben en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) però que gaudeixen de l’aval de l’Institut d’Estudis Catalans.

[3] Gran Larousse català (Barcelona: Edicions 62, 1990-1993)

Diccionari enciclopèdic format per 10 volums, resultat de l’adaptació i reelaboració de l’obra creada en francès. Conté el lèxic complet bàsic de la llengua i un ric vocabulari científic i tècnic, acompanyat d’informacions enciclopèdiques extenses, que completen el significat.

[4] Fabra, Pompeu. Diccionari general de la llengua catalana (Barcelona: Edhasa, 1990. [1932])

Diccionari creat per Pompeu Fabra el 1932 i considerat el canemàs o esborrany del futur diccionari general de la llengua catalana que l’IEC projectava elaborar. Escrit amb una voluntat clarament normativa i amb una finalitat social molt explícita: el millorament de la llengua catalana i la seva difusió entre la massa parlant catalana.

Diccionaris de la llengua espanyola

[1] Real Academia Española. Diccionario de la lengua española (22a ed. Madrid: Espasa-Calpe, 2001)

Diccionari normatiu que recull el lèxic general de la llengua parlada a l’Estat espanyol i als països de parla hispànica.

[2] Moliner, María. Diccionario del uso del español (2a ed. Madrid: Gredos, 1998)

Diccionari d’autor molt complet i rigorós, sobretot perquè en l’època en què es va elaborar no hi havia gaire varietat de diccionaris. Es tracta d’un clàssic de la llengua castellana.

[3] Clave: diccionario de uso del español actual (Madrid: SM, 2003)

Diccionari didàctic adreçat a usuaris castellanoparlants. Inclou explicacions molt clares i informacions molt pràctiques (pronúncia, ortografia, gramàtica, sinònims, conjugacions verbals, característiques morfològiques i sintàctiques). Incorpora estrangerismes, neologismes i americanismes d’ús freqüent. També inclou un manual d’estil per resoldre dubtes relacionats amb l’ús de la llengua.

Diccionaris de la llengua francesa

[1] Robert, P. Le Nouveau Petit Robert: dictionnaire alphabétique et analogique de la langue française (Nouv. éd. réimpr et mise à jour. Paris: 1994)

Es tracta d’un diccionari d’autor que fa la funció de diccionari normatiu. Inclou, per tant, el lèxic general de la llengua francesa.

Diccionaris de la llengua anglesa

[1] Collins dictionary of the English language (2nd. ed. London; Glasgow: Collins, 1989)

Com en el cas de la llengua francesa, en anglès no hi ha diccionari normatiu elaborat per l’acadèmia oficial de llengua. El Collins és el diccionari que es considera normatiu per a l’anglès britànic.

[2] Webster’s third new international dictionary on the English language, unabridged (Springfield, Mass.: Merriam-Webster, cop. 1986)

És l’equivalent del Collins però per a l’anglès americà.