1.- Mediació

Els MCM no es poden entendre sense col·locar-los en el seu propi context, per a això descriurem tres nivells de mediació. De poc serveix analitzar un mitjà, després un altre i finalment un altre. Tots, televisió, premsa, ràdio i internet, es troben dintre del mateix entramat econòmic i financer que els sustenta, permet i dicta les seves normes. A això li'n diem primer nivell de mediació. Per exemple, El País pertany a un entramat financer anomenat Grupo Prisa, que descriu aquest primer nivell de mediació.  Podem observar les similituds ideològiques, la coincidència amb els temes tractats i el seu enfocament, la presència de notícies dels mitjans del mateix grup i informacions sobre el grup mediàtic.    

Passem al segon. Cada mitjà té la seva pròpia mediació que depèn del mitjà en concret al que ens referim. Si es tracta de la premsa, l'escrit marcarà unes normes no només d'estil, sinó també per a tenir i mantenir l'audiència. Llavors entra en joc el concepte d'espectacle. Només la notícia-espectacle podrà competir amb un altre mitjà i fer-se un lloc en el mercat. Només la notícia que tingui el titular més espectacular i la imatge més impactant arribarà primer al carrer. Els mitjans solen promocionar les seves exclusives bé a través de titulars - moltes vegades inexactes -, bé intentant crear espectació amb tractaments espectaculars de les informacions.

Encara tenim un tercer nivell de mediació que és el propi periodista. Ell és qui redacta la notícia, qui es converteix en “els ulls dels fets”. Notícia que, en definitiva, arriba a l'espectador a través de la la redacció, sofrint no sols els canvis i condicionaments de l'estructura periodística i empresarial del propi mitjà, sinó també la del periodista. El fet més palès es produeix amb els esports. Diaris afins al Barça o al Real Madrid, veuen en un mateix fet "realitats" diferents. També els temes polítics estan tractats "segons el vidre a travès del qual es miren".

Després d'analitzar aquesta triple mediació del propi mitjà, dintre del que anomenem context de producció i distribució, podem parlar del context de recepció, que obrirà un altre joc de mediacions, però aquesta vegada entre el mitjà i el propi usuari. Seguint amb l'exemple de l'esport, podem imaginar com dues persones afeccionades als equips corresponents entendran els missatges dels mitjans afins o bé els dels contraris.També, quan un nen veu una sèrie televisiva i a l'esbarjo està jugant amb els seus amics “a allò que ha vist a la sèrie de torn”, es produïx una mediació entre allò que s'ha vist i allò a què es juga. En la mesura que l'usuari dialogui, jugui, discuteixi, o faci acudits sobre el que consumeix als mitjans, s'obrirà un major marc de mediacions.

2.- El context del mitjà

Hem vist com el ciutadà que veu, llegix, escolta o navega per un mitjà de comunicació, es troba en un context de recepció, però els MCM també disposen del seu propi context, que els condiciona i en certa manera determina la manera de construir la seva representació. Podem parlar de macrocontext de producció i difusió, que és el que marca cada grup de comunicació. Si ens referim al Canal Cuatro, sabem que correspon al Grupo Prisa, que a més té una sèrie de canals, emissores, revistes, editorials, etc; a més d'altres negocis fora del món de la comunicació. També sabem que la notícia, el titular, el comentari que surti a l'informatiu d'aquest canal, seguirà les directrius de l'editorial del grup. A això podem denominar-ho macrocontext de producció-distribució-difusió. Aquest macrocontext estarà condicionat a la pròpia ideologia del grup, i a la que marca el mercat. El mateix podem dir de qualsevol altre mitjà.

Fixeu-vos en les dues pàgines de "El País" que varen sortir per informar de l'estrena d'una sèrie a Canal Cuatro:

Pàgina de l'apartat de ràdio i televisió

Contraportada del diari

Aquesta imatge és una de les icones del segle XX

3.- La figura del mediador

Als anys cinquanta i seixanta el gran mediador era la veu. Més endavant ho ha esdevingut la imatge dels NO-DOS, sempre en blanc i negre que ens explicaven els fets destacats del franquisme i ens deien què havia de pensar la societat espanyola. Amb la dècada dels setanta van arribar els presentadors i conductors de notícies, que marcaven el ritme i la inflexió de l'actualitat. Després van venir els parella-presentadors, ell i ella que des d'un to més informal seguien i segueixen marcant aquest ritme i aquest to. Aquesta darrera dècada, al costat d'aquesta fórmula s'oferix la màxima naturalitat. Es tracta de convèncer a l'espectador que es troba a la notícia, que de fet desapareix la distància i que ell/ella es troba al lloc dels fets. Com si no hi hagués mediació. Per això es detallen els “cromes” amb tanta versemblança. És com si l'espectador es trobés allí. Es fa creure al ciutadà que ha desaparegut la mediació, l'efecte de transparència és total. El frau informatiu també.

Activitat 2_3

Observa la mateixa notícia explicada per diferents presentadors d'actualitat als noticiaris. Fins a quin punt creus que el fet que el presentador sigui un o altre, influència de manera diferent la percepció que de la notícia pugui tenir l'audiència?

Creus que...

- La informació presentada per cadascun d'ells té el mateix sentit?
- En cada cas...resulta més o menys creible?
- Els fets a què es refereix la notícia s'entenen d'igual manera o bé de diferent manera?

Activitat 2_4

Llegeix la introducció del document del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya) sobre la COPE (Cadena de Ondas Populares Española) i cerca els comentaris que aquesta cadena fa sobre els catalans i la seva política.

Respon:

• Quines metàfores utilitza? El seu to de veu és: irònic, sarcàstic, incisiu? Com el descriuries? Quins arguments sustenten les seves afirmacions i els seus comentaris? Creus que d'alguna manera fa de mediació entre els oidors i la realitat catala? Quins objectius creus que pretén?
• Quina relació veus entre l'anomenada llibertat d'expressió i els seus comentaris?
  

4.- Entre nosaltres i la realitat

Les representacions que produeixen els mitjans, no tindrien cap sentit sense un receptor, sense algú que les rebés. L'espectador com a individu i com audiència no només veu la notícia a la televisió, llegix la portada del diari, escolta l'esport a la ràdio, sinó que també veu, llegix i escolta des de la seva experiència, amb els seus coneixements, en una situació anímica concreta, i des d'un context cultural determinat. Totes aquestes variables estan condicionant la recepció d'aquestes representacions mediàtiques. Així com entre espectador i realitat existeix un intermediari que produeïx representacions, entre representació i espectador (en el cas de la tele) es produeïxen una sèrie d'interaccions (jo veig i penso, jo veig i m'assec, jo veig amb uns altres ...) que també estan condicionant la manera de rebre la representació. Aquests aspectes posen en qüestió la influència dels mitjans vers l'espectador per dues raons. En primer lloc l'espectador segueix aquells mitjans que tenen una ideologia similar a la seva. En segon lloc quan reben missatges emesos per mitjans que no son de la seva ideologia, els qüestionen i moltes vegades els rebutgen. El que consegueixen els mitjans és, moltes vegades, radicalitzar les postures més que no pas canviar-les.

La diferenciació entre les representacions (bell, alt i intel·ligent...) i un mateix amb el seu entorn més immediat, han de tenir molt en compte la seva dimensió racional i emotiva. Estem parlant de mitjans de comunicació que es basen primordialment en el poder de la imatge. Sabem que allò visual no es dirigeix a l'intel·lecte, sinó a la fibra emotiva. Pretén commoure per a convèncer, persuadir o atreure. Sigui quin sigui el document audiovisual que vegem en grup, és important que pensem en un temps i un espai per a l'expressió conjunta. Cal parlar-ne. Que cadascun dels participants en el visionat expressi allò que li ha suggerit, impactat, estranyat o allò que ha sentit. Aquesta expressió crearà un clima comunicatiu molt apropiat per a seguir amb l'anàlisi crítica dels seus missatges. Mitjançant la interpel·lació racional desmuntarem aquella construcció que cadascun ha percebut. D'aquesta manera, el distanciament crític ens permet separar l'impacte que ens ha provocat el mitjà i podrem situar-nos en una nova recepció crítica que pren el seu sentit des de i per a la comunicació en el grup. Individu i grup constitueixen el context de la mediació que permet una recepció crítica per a una ciutadania més conscient del dret a estar ben informada.

Document de consulta:

La concentració de mitjans de Carles Llorens