El concepte d'audiència d'un mitjà és complex. No sols comprèn el nombre de persones que compren un diari o una revista, els que escolten la ràdio, veuen la televisió o visiten pàgines d'internet. Amb aquesta sola dada s'obté una informació poc fiable. Cal saber la seva edat, el seu sexe, els seu nivell economic i cultural, la seva capacitat de compra i fins i tot les seves preferències i els seus gustos. D'aquesta manera es poden enfocar millor les estratègies publicitàries. Així, un cotxe de gama alta no el publicitarem en un diari que el compri gent de baix poder econòmic. d'aquesta manera el missatge no arribarà als compradors potencials. Els anuncis de joguines que apareixen a la televisió, s'han de col·locar en franges horàries en les quals els interessats veuen la televisió.

Per tal de controlar aquest univers de persones, hi ha diferents empreses que fan estudis de tot tipus. Mesuren dades quantitatives i algunes de les dades més rellevants, a través de diferents tecniques que van des de col·locar aparells a les cases fins a fer enquestes personals als ciutadans.

On aquest concepte és més dinàmic és a la televisió. Però... qui coneix realment el nombre de ciutadans que estan davant del televisor encès, veient un programa? En aquest país només existeix una font que proporciona aquest tipus de dades: és Sofres.

Resulta, però, que Sofres és com un gran supermercat que ven les dades obtingudes a les cadenes, i aquestes als anunciants. Després, les pròpies cadenes pregonen les dades, que a força de repeticions i repeticions es fan cada vegada més certes. En aquest cas les dades d'audiencia son diàries; es a dir, cada matí les cadenes de televisió reben els índexs d'audiència del dia anterior. Això fa que es plantegin canvis ràpids per tal de consevar els telespectadors.

En el cas concret de la televisió, les audiències es mesuren quantitativament mitjançant uns aparells anomenats audímetres, que es col·loquen al costat dels televisors. D'aquesta manera es coneix aproximadament quantes persones estan veient un programa. Dos mil cinc-cents audímetres cobreixen l'Estat Espanyol i emeten en temps real aquestes dades als ordinadors centrals de Sofres, que al seu torn, les fa arribar, previ pagament, a les cadenes. Així, les cadenes poden oferir una garantia als seus anunciants perquè aquests col·loquin els seus productes davant, al mig, o darrere d'un programa en concret. Qui realment decideix el tipus de programa que s'ha d'emetre en una determinada franja horària és, doncs, el mercat. Això passa totalment a les televisions privades i en gran mesura a la pública, doncs com sabem, aquesta se segueix finançant en gran part pel que ingressen els anunciants.

Certament, les audiències se segmenten. Existeixen els anomenats “target” o públic-objectiu per a molts programes. Sèries i reality show per a la família, pelis per a adults però que veuen els nens i joves... Majorment, el públic objectiu de la programació televisiva és la família.

Les audiències no són passives, tenen capacitat de reconèixer-se com audiència activa, especialment a partir de l'ús de les tecnologies digitals que permeten la participació i la interactivitat. Tenen, doncs, capacitat de valorar críticament els elements emotius, racionals i contextuals que intervenen en la recepció i valoració dels missatges audiovisuals.

La seva importància es pot veure en el ressò que tenen als mitjans els seus resultats que no sols es tradueixen en informacions sesgades sobre els seus resultats, sinó també en anuncis a tota plana. Aquestes lluites també es fan paleses en certes guerres mediàtiques entre els mitjans i també contra les empreses encarregades de controlar l'audiència. El cas de la cadena COPE i l'EGM va ser un cas de manipulació força mediàtic.

Exemples el pais el mundo